Tate Lucena

Ella també viu uns temps bàrbars. És evident que no transiten tancs pels carrers, però hi troba la crueltat, la misèria i l’horror dels desnonats, d’aquells que no solament perden la casa, sinó quelcom més terrible, el dret a tenir-la. És la guerra diària d’aquells a qui ciutadans com nosaltres han convertit en invisibles. Però no són aquests els bàrbars de qui parla l’artista, sinó aquells que els neguen el dret, aquells que fonamenten la «raó del món» en la negació dels altres. I d’aquests, els temps en van plens. Com en la pintura d’Appel, el darrer treball de la Tate defuig també el formalisme. No vol retratar figurativament el desesper que veu viure, vol pintar el desesper que pateixen i sentir-lo com a propi, traslladar-nos-hi per fer-nos-en partícips. A diferència, però, del pintor neerlandès, el seu traç no és bàrbar, com tampoc no ho és, en la majoria de les peces, l’ús del color. La Tate ha après a trobar el seu registre, i aquest, malgrat la cruesa del que expressa, no està absent de sensualitat i d’una forta càrrega poètica.

Joan Serra, extracte del text del catàleg.