Jaume Geli

Des del principi, Jaume Geli ha parlat de les mateixes coses, però cada vegada les diu millor.

A Intempèrie, tot aquest sistema de referències s’expandeix mentre, al contrari, sembla que es concentrin. El camp semàntic de la intempèrie apunta a la desprotecció, la fragilitat, la precarietat, la indigència, la vulnerabilitat; les mateixes nocions que hi havia al darrere del programa d’aquell noi que buscava visibilitat al Club XX, fastiguejat d’haver de peregrinar per espais d’exposició marginals, i que encara reconeix en el seu procés creatiu, en què l’obra neix també de descarts, d’accidents, de records enterrats. Estar a la intempèrie obre la via cap al perill, la marginació, la soledat, però també porta implícita, en la mesura que pressuposa un buit, una absència per omplir, la idea d’un començament, d’una construcció en vies de ser imaginada. La intempèrie, doncs, és també aquest estar en disponibilitat de rebre tot d’estímuls exteriors: el vent, el fred, la remor de la carretera a la llunyania, la llum mentre declina, el cruixit de l’herba sota els peus, però no pas el vent, el fred, la llum o el soroll com a mers fenòmens sensibles, sinó incorporats a la vivència mateixa de ser en un lloc, com ho serien la respiració o el batec del cor, o el renill del vell cavall de la família, mentre el vetlles de nit.

Eva Vàzquez, extracte del text del catàleg.