Però hi ha un pas més a fer: ¿i si en lloc de construir només es plasmés el que la sensualitat —el goig directe, immediat, golut, que ofereixen els sentits— li atorga, li concedeix, a dolls plens? Pels temps que corren, Sibecas mateix ha arribat a l’informalisme. Però ja és un altre informalisme: no és aquell que mostrava el que no es podia dir ni plasmar, l’informalisme dels gemecs, de les incògnites vitals, de les lluites a les quals s’ha vetat l’expressió. L’informalisme de Sibecas és postcezannià, és un informalisme de goig; és —si volguéssim trobar parentius propers o llunyans— el fauvisme de Matisse, el cromatisme emocional de Rouault.
Quan Sibecas s’adona que les coses darrere les quals anava per sentir-se més autèntic ho són ja per si mateixes, aleshores arriba a la conclusió que potser només li cal, […] deixar ben plasmats amb colors i traços el que ell nota, sent, creu que és la realitat del seu entorn.
Arnau Puig, extracte del text del catàleg.