Narcís Costa

Des del somni bíblic de Jacob fins el tractament de l’escala que s’enfila cap al cel cantada per Let Zeppelin l’escala ha estat una metàfora uti- litzada de manera recorrent per representar la relació entre dos móns corresponents a dos nivells, i per això sovint encarna la idea d’ascensió, de creixement personal, de progrés.

Curiosament, dins el cicle organitzat per la Fundació Valvi titulat “exposicions de maduresa” l’escultor Narcís Costa -en relació al qual he defensat en repetides ocasions que la seva és una manera d’entendre la feina d’artista com una via cap el coneixement- ens presenta una exposició centrada en el tema de les escales i paradoxalment la titula “Escales que no menen enlloc”. La paradoxa és interessant perquè ens clarifica de quina manera d’entendre el món ens parla Narcís Costa i quina mena de coneixement persegueix aquest artista en aquesta ocasió i en les anteriors, des de fa més de quaranta anys [...].

La clau d’aquesta manera particular d’entendre la feina de tota una vida cal buscar-la en aquest “que no menen enlloc” amb el qual ens ve a dir que allò que dóna sentit a la feina radica en el procés, en el camí i que el que ell persegueix no és pas arribar a un punt suposat sinó l’experiència del propi trànsit.

Enric Tubert Canada, extracte del text del catàleg.