Evdokim Perevalsky

Els treballs de Perevalsky parteixen d’una realitat que, per poc que s’hi miri, tothom pot constatar: la fallida de la utopia moderna s’expressa prematurament en les seves despulles. De la mateixa manera que els artistes romàntics van saber veure en les runes dels temples i esglésies l’ocàs d’una civilització (i l’inici d’una nova era), l’ucraïnès visita els «cementiris marins» de la modernitat a la recerca de les restes de naufragis recents on encara reverberen unes veus que intuïm com a inquietantment properes. Justament per això, la desolació mai és absoluta: escletxes de llum actuen com a fars de vida enmig d’una foscor poblada per éssers vençuts i per antigues ciutadelles derrotades per un enemic implacable que no és altre que el pas del temps. […]

Perevalsky assaja de fer mapamundis que no remeten a res a banda d’ells mateixos. Construïts amb retalls (restes de naufragi) i contra tot pronòstic, poden orientar-nos: «deixeu de banda la raó ordenadora i confieu en la vostra imaginació creadora», sembla que diguin; «recupereu el temps i la memòria de les formes que, per culpa d’un present veloç i voraç, sou incapaços de percebre...». Com en aquella meravellosa pel·lícula de Bertolucci (que adapta la novel·la homònima de Paul Bowles), s’imposa la necessitat de renovar el sentit profund de les coses mitjançant una llarga passejada pel cementiri.

Eudald Camps, extracte del text del catàleg.